Això que jugues no és un joc de rol

Comences el dia, estàs feliç. Avui et toca jugar a Dungeons & Dragons i alguna ànima descarnada, quan li expliques que avui toca partida, et solta que en realitat el joc creat per Gygax no és un joc de rol. Et fa pensar i et fa sentir malament. És possible que en realitat no estiguis jugant a un joc de rol i no ho sàpigues? Analitzem-ho.
Per començar hauríem de determinar què és un joc de rol i quins elements complirien les condicions suficients i necessàries per ser-ho. Si establim que un joc de rol és una activitat que consisteix a interpretar personatges i en què ha d’intervenir de manera evident un factor d’atzar per resoldre’n algunes situacions ens pot semblar satisfactòria la definició.
Tanmateix, molta gent argumentarà que també cal tenir en compte en la definició de joc de rol que per ser-ho s’ha de contar una història. D’altra gent podria argumentar que no és necessari interpretar directament un personatge sinó que podem decidir què és el que fa i pensa, però no és necessari posar-nos en la seva pell i actuar com si fóssim el mateix personatge.
Veiem que una definició essencialista és problemàtica perquè, un joc de rol, sota una definició restrictiva i essencialista podria ser o no ser un joc de rol depenent de com fos jugat. Només que durant una partida no veiéssiu la necessitat de realitzar cap tirada per x motius, de sobte ja no estaríeu jugant a un joc de rol. Hi ha condicions suficients i necessàries per definir les característiques que s’escauen sota el concepte “joc de rol”. Per il·lustrar aquests conceptes utilitzarem exemples. Comencem.
Emprar un míssil per matar un mosquit que ens molesta molt és suficient, però no és necessari. Amb molt menys podríem acabar amb un mosquit.

Continuem. Disposar d’electricitat m’ha sigut necessari per poder escriure aquest article, però no suficient, ja que també he necessitat un ordinador, internet, les meves mans i una mica d’intel·ligència i de coneixements. Així que trobar les condicions suficients i necessàries és molt complicat perquè implica trobar el punt exacte entre allò que és suficient i allò que és necessari.
Les persones necessitem establir definicions tan exactes com sigui possible per al nostre confort mental, ens agrada establir límits, els conceptes són com la nostra llar mental, que ens dona caliu davant les ambigüitats. Però resulta que les fronteres, els límits dels conceptes són molt imprecisos quan els analitzem en profunditat. De fet, al segle XIX va començar a desenvolupar-se la filosofia del llenguatge a la recerca de la certesa i l’exactitud per acabar amb la incomoditat que produeix la ignorància.
Si sentiu una mica de mareig i desconcert us he de donar una bona notícia. Ludwig Wittgenstein, possiblement el més important dels filòsofs del llenguatge, va establir que el llenguatge en el seu ús quotidià no és un llenguatge precís i lògic, sinó que en la nostra vida quotidiana és una eina per entendre’ns amb la resta i amb nosaltres mateixos.
Wittgenstein planteja que la filosofia del llenguatge havia establert una voluntat de rigor que la va allunyar de la seva funció real. Wittgenstein argumentaria que és un error buscar les condicions suficients i necessàries per definir un concepte, en aquest cas un joc de rol.
Segons ell, els conceptes defineixen diferents elements que tenen un grau de semblança entre ells. Wittgenstein anomena a aquests conceptes, conceptes cúmul. Per entendre com funcionen els conceptes cúmul podríem dir que per grau de familiaritat amb les diferents entitats que participarien d’aquest concepte.
Per entendre aquesta definició posarem un altre exemple. Si preguntem què tenen en comú tots els Borbons, buscar una definició exacta (deixant de banda l’ADN) seria molt complicat definir-ho amb característiques suficients i necessàries que s’escaiguin a tots els membresde la dinastia Borbó. El que és més lògic pensar és que alguns s’assemblen perquè tenen un nas similar, d’altres s’assemblen en les formes de la mandíbula, dels ulls o de les orelles,… Inclús podria ser que un Borbó F no s’assemblés pràcticament gens amb un altre A, tanmateix aquest altre A tingués atributs en comú amb un tercer JC. És a dir, segons Wittgenstein els conceptes funcionarien per parentiu dels seus significats. El que és el
mateix, pel grau de semblança dels elements que participen d’un mateix concepte.

El mateix passarà amb el concepte “joc”. No hi ha condicions suficients i necessàries per definir el concepte “joc”. Entre els escacs i un joc de rol, per exemple, hi ha moltíssimes diferències i, tanmateix, ens referim a aquest com a tal. Segons Wittgenstein el mateix llenguatge és un joc, que està articulat seguint unes regles convencionals que serveixen per entendre’ns, però amb el qual també juguem a crear (per exemple, la poesia).
De fet, considera Wittgenstein, els usuaris d’una comunitat lingüística són els que determinen els usos dels conceptes. Així per exemple, si el meu pare em diu, porta’m “allò que hi ha damunt la taula” entendré per “allò” quelcom molt diferent del que podria entendre una altra persona en relació amb el seu pare quan li fa la mateixa petició. Encara més, podria ser que fins i tot necessités un aclariment si les circumstàncies no fossin prou clares. És a dir, el significat es va establint i es va entenent apel·lant a un context. Si bé és cert que en àmbit científic es poden establir condicions necessàries i suficients
perquè un element sigui susceptible de ser inclòs o exclòs com a partícip d’un concepte.
Posem per cas Plutó, que des de fa uns anys ja no es defineix com a planeta, ja que podria tenir característiques necessàries però no suficients per ser designat com a tal. Això és així perquè com hem dit al principi els humans necessitem definir i categoritzar de manera precisa per seguretat, però Plutó, fins que no es van assignar aquestes condicions necessàries i suficients era nomenat com a Planeta per tota la comunitat científica. Els criteris que van utilitzar els científics van servir per categoritzar i separar elements semblants però amb diferències entre si per facilitar la seva tasca.
Si establíssim condicions suficients i necessàries ens complicaríem la vida per considerar quins jocs i maneres de jugar son rol i quines no. El cas és que un mateix joc de rol es podria jugar en solitari o en grup, amb DJ o sense, amb atzar o sense (si en alguna partida no ho veiéssim necessari per fomentar el drama). Però si ho volguéssim quines condicions consideraríeu suficients i necessàries per
considerar quelcom com a joc de rol? Penseu que si hi incloeu molts elements, molts jocs no ho arribarien a ser per insuficiència. Si ho definíssiu amb molt pocs elements, llavors hi hauria activitats que lògicament i en la vida quotidiana no considerem jocs de rol que passarien a ser-ho perquè satisfarien les condicions suficients.
Tant si voleu respondre la pregunta com si no, us dono un consell. És més important jugar a rol que definir què és un joc de rol, ja que m’he hagut d’esforçar molt per poder extreure’n algunes conclusions (i potser poc satisfactòries). En canvi, jugant a rol (o no rol) m’ho passo molt bé sense tants esforços i em sembla molt satisfactori..