Tot va començar llegint El fill de l’acordionista de Bernardo Atxaga. Un ramader basc que hauria emigrat de molt jove als Estats Units d’Amèrica per culpa de la Guerra Civil Espanyola decideix ensenyar euskera a les seves filles nascudes a Amèrica. Per fer-ho, atenent que la dona del protagonista és també nord-americana, i que les criatures s’estan criant en anglès, decideix fer-los-hi un joc: cada setmana escriuran una paraula en un paper i l’enterraran fent una cerimònia.
Una de les paraules que sempre recordaré d’aquesta novel·la és “tximirrika”, papallona. Em va semblar molt evocadora la idea d’enterrar paraules, sobretot quan corres el perill de perdre la llengua. És un gest profundament simbòlic i en ser un acte ritual suposa un recurs mnemotècnic al mateix temps. Tximirrika, i la meva imaginació va començar a volar.
Des de feia anys buscava implementar aquest ritual en algun tipus de creació personal. Enterrar paraules, donar alè al nostre idioma. Perquè una llengua implica una manera de pensar i poder enriquir la pròpia llengua ens permet pensar sobre més temes i de manera més precisa i rica. De fet, no disposar de paraules en una llengua per descriure certs elements o aspectes de la realitat ens obliga a recórrer a d’altres idiomes i, si no trobem cap mot, no serem tampoc capaços de definir allò que creiem pensar o que sentim.
Enriquir el vocabulari, ampliar el nostre món. La idea de la qual va sorgir el joc “Els guardians de les paraules” és la d’anar alimentant la ment a través de la fascinació per descobrir paraules noves, paraules que s’enterraran per treure’n màgia, màgia que serviria per cuidar del nostre Planeta i entorn.
És per aquest motiu que, amb l’excusa de la Rolçotada i després de retrobar-nos amb Ramon Lifante, vam comentar la idea del joc i vam acordar fer-ne una producció senzilla perquè tota família que volgués pogués disposar d’un joc per fer reflexionar sobre la importància del llenguatge i els perills de la banalització dels conceptes. En Sergi s’hi va afegir aportant la seva qualitat amb els pinzells i va néixer aquest joc que té una voluntat pedagògica i filosòfica.
Tot i que “Els guardians de les paraules” pugui sonar a Ursula K. Leguin (hi té un cert ressò) està inspirat en la filosofia de Wittgenstein i en l’anècdota que em va impactar de la novel·la de Bernardo Atxaga. De Wittgenstein, perquè considero que el llenguatge és una eina que s’ha de cuidar i fer servir amb consciència i d’Atxaga, la bellesa dels rituals per fomentar l’aprenentatge.
L’amor es fomenta estimant i d’això tracta aquest petit joc que és “Els guardians de les paraules”.
Enllaç de descàrrega: https://yellowkid.itch.io/els-guardians-de-les-paraules
