Segons el filòsof Mark Fisher (Lo raro y lo espeluznante) la diferència entre un zombi i un forat negre és que el segon seria molt més aterridor que el primer per als éssers humans.
De fet, és curiós perquè els zombis, tot i ser personatges ficticis, ja estarien tan consolidats en el nostre imaginari que serien molt més fàcils de concebre i comprendre que no pas els forats negres i, per aquesta familiaritat, ja no ens provocarien malestar.
És a dir, la realitat pot ser molt més esborronadora que les creacions fantàstiques com éssers demoníacs, fantasmes, homes llop, sirenes (les gregues)… Si això és així és perquè hi ha elements de la nostra realitat per als quals no tenim coordenades suficients per poder comprendre-les. Només una explicació simplificada o molt tècnica ens protegeix de l’angoixa de la incomprensió que pot comportar.
El mateix Mark Fisher, va suïcidar-se el 2017 i el mateix suïcidi és un dels elements més difícils de comprendre per a la gent que envolta la persona que pren la decisió de posar fi a la seva existència. És llavors quan comencem a buscar arguments, a buscar un sentit (i fins i tot culpables). Però el fet esborronador seria aquell que escapa del sentit, un trencaclosques amb moltes peces encara no trobades.
I en aquest punt continuo amb un altre filòsof. La filosofia consistiria, segons Xavier Rubert de Ventós (Per què filosofia?), a acceptar que de vegades no veiem prou clar, que de vegades si acceptem les coses és perquè no les hem pensat prou, perquè potser pensant-les arribaríem a un punt en què ens agafaria una crisi existencial. I en això Lovecraft n’hauria d’estar d’acord. No veure clar, per a l’escriptor de Providence, seria la base de la nostra estabilitat mental. Ignorar protegeix, però de vegades hi ha fets a la nostra existència (també hi ha tarannàs curiosos) que no ens permeten fer la vista grossa i ens fan
anar fins al fons, fin a l’abisme.
I encara no he parlat de rol, disculpes. Però espereu una mica, ara toca parlar d’Adorno, qui manifestaria que després d’Auschwitz ja no seria digne crear poesia, perquè tanta crueltat faria banal qualsevol producció artística. Zizek, li respondria uns anys més tard, que seria just al contrari, que només la poesia podria deslliurar-nos de l’esborronadora experiència d’Auschwitz, (ja que molta gent supervivent d’Auschwitz va necessitar crear d’una manera no sistemàtica racional per poder seguint amb la seva feixuga vida).
La poesia, segons Zambrano, consistiria a mirar d’ampliar el sentit del món, a crear nous vincles i queda clar que després d’experiències aterridores, de vegades hom no pot continuar expressant-se prosaicament sinó amb un estil més similar al poètic, no tan lògic ni lineal, potser més espiritual. Així que després d’apropar-nos a una experiència dura, caldria donar-li un nou sentit al nostre “món” per poder soportar-ho. La manca de sentit, la incapacitat d’entendre la lògica dels esdeveniments seria traumàtica. I és per això que la poesia, igual que la recerca de culpables, ens confortarien i ens permetrien un cert
alleujament.
I és aquí on podem començar a parlar dels jocs de rol. Actualment Cthulhu ja és com un zombi o potser com el ratolí Mickey. S’ha convertit en un ésser que tot i ser fictici ja ens resulta massa familiar. Això fa que quan es juga a La Crida de Cthulhu sovint es puguiacabar jugant a una espècie d’Indiana Jones on l’horror còsmic no ho arribaria a ser tal (sent totalment vàlid jugar d’aquesta manera).
Però què ens fa por? Les coses fragmentades que acabem de completar amb la nostra imaginació, les coses que no queden clares, les coses que s’escapen de la lògica i d’explicacions racionals. Així que quan donem explicacions completes i mostrem dibuixos a les persones jugadores podem provocar certa inquietud, però si se’n mostra només un aspecte o es donen definicions ambigües, una mica barroques i amb elements totalment heterogenis podem provocar que cadascú es creï el seu propi monstre basat en aquelles coses que l’aterren. Recordeu, les persones jugadores busquen sempre respostes. No
donar respostes, no facilitar la lògica que uniria totes les peces i deixa buits pot ser molt més esborronador que un monstre hipermaligne. De fet, és més aterridor pensar que Hitler
fou una persona prou normal i corrent que no pas un malalt mental psicòpata (ja que aquesta és l’explicació que ens donaria certa tranquil·litat).
Jugar a un joc de rol terror tampoc vol dir que passem terror les persones que hi juguem. Aquí hi hauria també la poètica de la qual parla Zizek, ja que el rol serveix per mostrar, indirectament que hi ha moltes coses de la vida quotidiana que no acabem d’entendre i que ens poden generar pànic. Fer-ho a través de personatges ficticis i en situacions aparentment fantasioses pot ajudar-nos a canalitzar aquestes inquietuds per viure-les de manera catàrtica.
El terror viu en els petits detalls, en les omissions, en l’escletxa que hi ha en una porta un pam oberta, en allò que pot haver-hi sota el llit. Viu en les situacions estranyes i cal pensar que a la vida en passen moltíssimes de coses reals que són aberrants i que si les ometem és perquè, o bé ens queden molt lluny, o bé li trobem una lògica. El rol, com la filosofia pot ajudar-nos a entendre que la si furguem molt en la lògica de les coses, potser ens trobem en l’aberrant realitat nua, en una manca de sentit abismal que ens provocaria pèrdues de seny.
Així que, sisplau, seguiu jugant a a rol, protegiu-vos de la realitat i potser així l’entendreu una mica millor i podreu fer-ho des d’una barrera lúdica. Per fer-ho, per jugar a rol de terror, recordeu donar detalls ambigus, inclú oferiu explicacions que continguin oxímorons o elements que no lliguin entre si (per exemple, la calor que feia aquella tarda era blavosa), poseu elements en llocs que no toquin i feu-ho de manera subtil, repetiu elements a diversos llocs per fixar l’atenció dels personatges.
Però sobretot, una idea que crec important, és la de no buscar establir la lògica de certes decisions o el sentit racional del perquè de les coses (per exemple, no expliqueu què ha portat una persona a cometre un delicte). Busqueu que no se sàpiga, deslliureu-vos de la teleologia, que quedin dubtes, que mai ens quedem satisfets amb una única i clara explicació. Fem que les persones jugadores entenguin que el trencaclosques que suposa un fet podria no estar lligat a una lògica explicable).
Però sobretot, no busqueu passar terror de veritat a les partides que jugueu, només cal una mica d’estranyesa i de sensació de vertigen, sempre amb la xarxa de les mesures de seguretat necessàries. Per passar terror ja en tenim prou amb la realitat.
